El dibuix de la bossa de paper és un exercici per desenvolupar la nostra habilitat de percebre i dibuixar formes i d’identificar la llum i l’ombra com una forma més; estructurar-les entre si, i anar organitzant pas a pas els tons de l’objecte representat. De vegades el dibuixant ha de fer un pas enrere per veure millor allò que ha fet fins al moment i acceptar, a poc a poc, els matisos de tons amb la insistència del professor. I acceptar sobretot la foscor, i entendre que sense foscor no hi ha llum. A aquesta alçada del curs encara no s’ha parlat de composició, però es dona importància a la relació entre el model i el fons. Donar, per exemple, una línia fosca a la part superior del pla ens revela que l’objecte reposa sobre alguna cosa (normalment una taula), cosa que ens transmet una sensació d’estabilitat, i que hi ha un fons que es perd en la profunditat d’un full de paper. En alguns casos aquest fons fosc no existeix, i el dibuix se’ns acosta com si fóssim nosaltres els dibuixants en lloc dels observadors. La bossa de paper posa a prova la capacitat de l’alumne d’anar més enllà de l’objecte i dels seus prejudicis sobre la bellesa de les coses, d’acceptar que l’objecte representat es dilueix, per a l’artista, en una conjunció de formes abstractes, i que la bellesa emergeix en l’obra més enllà de les qualitats prefixades de l’entitat de l’objecte representat.

Al seu llibre “The Zen of Seeing”, Frederick Franck escriu: “El dibuix és una disciplina mitjançant la qual redescobreixo constantment el món. He descobert que allò que no he dibuixat no ho he vist mai, i que quan començo a dibuixar una cosa corrent comprenc com n’és d’extraordinària, un miracle pur”.