PINTAR LA PELL

Quan preguntem “de quin color és la pell?”, la majoria respon alguna cosa com rosa, taronja o marró. Però si et dediques a pintar, aviat t’adones que aquesta resposta és… massa simple.

En aquest exercici, els nostres alumnes s’enfronten a una idea que sembla òbvia, però que en realitat és plena de matisos. Com quan de petits ens ensenyen que el cel és blau i els arbres són verds, i després descobrim que hi ha cels liles, arbres platejats i pells que comencen en tons verds, violetes o grisos.

Sí, ho has llegit bé: pell verda! Perquè en pintura, el color de la pell no surt d’un pot que digui “color carn”. Es construeix. Es barreja. S’observa. I moltes vegades comença per colors que mai no t’hauries imaginat.

Els retrats que sorgeixen d’aquest exercici mostren persones de diferents ètnies, però també revelen una cosa més profunda: que fins i tot dins d’un mateix grup, cada pell té la seva pròpia història cromàtica. No n’hi ha dues d’iguals.

Aquest exercici no només t’ensenya a pintar millor. També et fa mirar millor. Perquè quan descobreixes que el to base de la pell d’algú pot ser violeta, i que el rosa clar pot aparèixer en qualsevol rostre, comences a qüestionar-te coses més grans. Com els prejudicis. Com la idea de raça. Com allò que realment veiem quan mirem algú.

Diuen que Delacroix va deixar anar una frase llegendària: “Doneu-me fang i pintaré la pell d’una Venus”. I no anava pas desencaminat. Perquè el color de la pell, en pintura, sol partir de colors “bruts”, trencats, plens de vida.